No podem oblidar que, en el fons, totes les nacions són construccions humanes...

No podem oblidar que, en el fons, totes les nacions són construccions humanes. L’historiador Eric Hobsbawm ja va desenvolupar aquesta evidència a The Invention of Tradition, tot aplicant-la a Anglaterra i altres realitats ben consolidades. En el cas català, aquest extrem potser queda més al descobert, ja que ningú no és obligat a portar un carnet de catalanitat, ni classificat per la seva aparença física. La identitat catalana, en ser més electiva que altres, proclama amb més claredat allò que és comú i innegable: la gent s’aplega en nacions perquè vol. El català ho és o s’hi converteix si així ho vol: no hi ha català essencial, o genètic, o racial.

S’han intentat fer retrats robot del català autèntic, sense cap èxit. Qualsevol assaig sempre cau en el ridícul, com el llibre La Catalogne, que sostenia el següent: “El català es presenta com un ésser rude, silenciós, tossut, poc mundà i enemic de l’exuberància. Accentua la imatge exhibint una barba completa, fent efusions estranyes, somrient amb parsimònia i picant amb els punys”. Només cal passejar pel carrer i anar comptant barbes i cops de puny per saber que aquest o qualsevol altre retrat estan condemnats al fracàs més grotesc.

La voluntat és la base del sentiment català, de forma encara més marcada que en altres nacions. Vet aquí la grandesa, i també la feblesa principal, dels catalans. Sens dubte és positiu que per esdevenir català no calgui tenir la pell d’un color determinat, ni comptar amb uns ancestres concrets, ni tan sols haver nascut en un o altre lloc del món. No cal professar cap religió especial, ni tenir una ideologia particular, ni fer valer lligams familiars. En conjunt, el que ha fet sobreviure els catalans és la voluntat de ser , i el que permet a algú ser català és que ho vulgui ser. Els trets que haurà d’incorporar en el procés són tots electius: soler viure al país, voler parlar la llengua, voler defensar els símbols i les llibertats col•lectives... No hi ha res més fàcil que convertir-se en català. No calen ni papers en regla, només cal triar.

Aquesta elecció de projecte, al capdavall, orienta el nacionalisme català cap al futur. La nostàlgia, el romanticisme i l’historicisme hi són, però només complementen el que realment marca el discurs, allò que alguns resumirien en l’expressió de fer país, o sigui de construir. Seria el mateix esperit que animava el cèlebre arquitecte Gaudí. Quan algú li va engegar que Catalunya no havia estat mai res en la història, ell va respondre que no era cert; però si fos cert, va continuar Gaudí, aquell era el millor argument per posar-se a treballar i que algun dia efectivament Catalunya pogués ser alguna cosa.

 

Fuente: Catalans. Alfred Bosch. Edicions 62. Barcelona. 2006.

 

« volver