“No tinc cap prejudici antiburgès, perquè crec que hi ha moltes coses que han d’ésser conservades, però no tinc tampoc cap prejudici burgès, perquè pertanyo a la classe contrària.” Aquestes ratlles figuren en un article de Pla publicat a la “Revista de Catalunya” l’any 1924. Dir-ne “prejudici antiburgès” o no, seria una qüestió de terminologia: per la meva banda, jo, en emprar la paraula “animositat”, l’he posada entre cometes. Tanmateix, si no és “prejudici” ni “animositat”, s’hi assembla força. I ho sigui o no, el que ara cal retenir és allò de “pertanyo a la classe contrària”. El lector se n’estranyarà, potser. ¿”Classe contrària”? Josep Pla no és un proletari, i tal com es planteja la lluita de classes en la nostra època -ho diuen els periòdics- només el proletariat es dibuixa com a antagonista de la burgesia. No hi ha dubte que el proletariat és l’antagonista definitiu de la burgesia, segons les prediccions de Marx. Però no és l’únic, i la trama de qualsevol societat ho revela: totes les “classes” són antagòniques elles amb elles, i, de vegades, dins d’una mateixa classe hi ha faccions que es combaten a mort. És la vida ! La “classe contrària” a què es refereix Pla no podia ser la dels escriptors –la seva professió- : els escriptors no constituïm una classe; ben sovint, l’ofici ens fa uns déclassés... Josep Pla no és un déclassé. És un kúlak. La seva classe és la dels propietaris rurals: contrària a la burgesia, en certa manera.
Ell prefereix un altre epítet, més plàstic o més folklòric, o més directament intel·ligible per al públic urbà: “pagès”. “Els pagesos, aquests absents de la Història, són la meva gent...” I: “Jo no sóc més que un pur i simple pagès –un rústic sofisticat per la cultura dels nostres dies...” Sens dubte, la pagesia, vista amb ulls ciutadans, pot aparèixer com un tot social homogeni, i probablement entre un propietari rural i un bracer hi ha més afinitats psicològiques i morals que no entre el propietari rural i el burgès o entre el bracer i el proletari. Però es tracta d’afinitats “provisionals”, sostingudes per la diferència de “formes de vida” que comporten la ciutat i el camp. La pagesia abraça moltes menes de pagesos. Pla és un kúlak, si val el vocable propagat pel volapuk dels sociòlegs i dels periodistes: el camp, per a ell, és, en primer lloc, propietat. La propietat, en si, abstractament –i no sempre abstractament-, uniforma moltes situacions socials: el latifundista i el minifundista, posem per cas. Convé concretar més, doncs: les dimensions de la propietat, en cada circumstància i en cada latitud, tenen una transcendència particular. Pla és un petit propietari. “La pluja m’encanta; m’agrada l’ambient de pluja, i a més m’agrada perquè sóc un petit propietari rural...” A l’Empordà no hi ha latifundis, i no caldrà acudir als registres del Districte Hipotecari de la Bisbal -em penso- per a acceptar que la designació de petit propietari dirigida a Josep Pla és enraonada i vàlida.
Fuente: Notes per a una introducció a l'estudi de Josep Pla. Joan Fuster. "El quadern gris", Josep Pla.