“No tinc cap prejudici antiburgès, perquè crec que hi ha moltes coses que han d’ésser conservades...(Joan Fuster)

“No tinc cap prejudici antiburgès, perquè crec que hi ha moltes coses que han d’ésser conservades, però no tinc tampoc cap prejudici burgès, perquè pertanyo a la classe contrària.” Aquestes ratlles figuren en un article de Pla publicat a la “Revista de Catalunya” l’any 1924. Dir-ne “prejudici antiburgès” o no, seria una qüestió de terminologia: per la meva banda, jo, en emprar la paraula “animositat”, l’he posada entre cometes. Tanmateix, si no és “prejudici” ni “animositat”, s’hi assembla força. I ho sigui o no, el que ara cal retenir és allò de “pertanyo a la classe contrària”. El lector se n’estranyarà, potser. ¿”Classe contrària”?  Josep Pla no és un proletari, i tal com es planteja la lluita de classes en la nostra època  -ho diuen els periòdics-  només el proletariat es dibuixa com a antagonista de la burgesia. No hi ha dubte que el proletariat és l’antagonista definitiu de la burgesia, segons les prediccions de Marx. Però no és l’únic, i la trama de qualsevol societat ho revela:  totes les “classes” són antagòniques elles amb elles, i, de vegades, dins d’una mateixa classe hi ha faccions que es combaten a mort. És la vida !  La “classe contrària” a què es refereix Pla no podia ser la dels escriptors –la seva professió- : els escriptors no constituïm una classe; ben sovint, l’ofici ens fa uns déclassés...  Josep Pla no és un déclassé. És un  kúlak. La seva classe és la dels propietaris rurals: contrària a la burgesia, en certa manera.

Ell prefereix un altre epítet, més plàstic o més folklòric, o més directament intel·ligible per al públic urbà: “pagès”. “Els pagesos, aquests absents de la Història, són la meva gent...”   I: “Jo no sóc més que un pur i simple pagès –un rústic sofisticat per la cultura dels nostres dies...”  Sens dubte, la pagesia, vista amb ulls ciutadans, pot aparèixer com un tot social homogeni, i probablement entre un propietari rural i un bracer hi ha més afinitats psicològiques i morals que no entre el propietari rural i el burgès o entre el bracer i el proletari. Però es tracta d’afinitats “provisionals”, sostingudes per la diferència de “formes de vida” que comporten la ciutat i el camp. La pagesia  abraça moltes menes de pagesos. Pla és un  kúlak, si val el vocable propagat pel volapuk dels sociòlegs i dels periodistes: el camp, per a ell, és, en primer lloc, propietat. La propietat, en si, abstractament –i no sempre abstractament-, uniforma moltes situacions  socials: el latifundista i el minifundista, posem per cas. Convé concretar més, doncs: les dimensions de la propietat, en cada circumstància i en cada latitud, tenen una transcendència particular. Pla és un petit propietari. “La pluja m’encanta; m’agrada l’ambient de pluja, i a més m’agrada perquè sóc un petit propietari rural...”  A l’Empordà no hi ha latifundis, i no caldrà acudir als registres del Districte Hipotecari de la Bisbal  -em penso-  per a acceptar que la designació de petit propietari dirigida a Josep Pla és enraonada i vàlida.

 

Fuente: Notes per a una introducció a l'estudi de Josep Pla. Joan Fuster. "El quadern gris", Josep Pla.

 

« volver