Paral•lelament a la destrucció de la Ribera, avançava el desmantellament de l’organització política catalana...
Paral•lelament a la destrucció de la Ribera, avançava el desmantellament de l’organització política catalana. Dissoltes ja les institucions de govern, el 16 de gener de 1716 fou decretada la
Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, un conjunt de disposicions que implantaven una organització de caràcter castellà. L’al•ludida
Real Audiencia, supeditada al Consell de Castellà, seria l’encarregada de governar el Principat, sota la presidència del totpoderós capità general que també absorbia les funcions de l’antic virrei i hi afegia les de governador general. Després d’arrencar tots els senyals de les institucions catalanes, la Reial Audiència quedà instal•lada a l’antiga casa de la Diputació, l’actual palau de la Generalitat.
En el segon rengle, fou instituïda una
superintendència, encarregada d’administrar tots els recursos econòmics amb l’objectiu primordial de mantenir el gran exèrcit d’ocupació. El primer intendent general, José Patiño, establí el 15 de novembre de 1716 les normes per al cobrament del
Real Cadastro, el nou impost únic que obligà a una detalladíssima enquesta per a determinar els guanys i les propietats dels catalans.
De la superintendència depenien els dotze corregiments en què fou dividit el Principat, en substitució de l’antiga ordenació territorial formada per quinze vegueries i nou sotsvegueries. En les ciutats amb seu de corregiment, els corregidors –gairebé sempre militars castellans- assumiren també l’alcaldia, amb consistoris formats per vuit regidors vitalicis designats anualment pel capità general, a proposta de la Reial Audiència. En el cas de Barcelona, els regidors serien vint-i-quatre, que havien de prendre el relleu de la junta de setze administradors nomenats provisionalment.
Amb l’establiment de la Nova Planta, doncs, Catalunya quedava sota l’administració directa de l’estament militar castellà, amb la col•laboració d’alguns catalans manifestament partidaris de l’absolutisme borbònic, coneguts popularment per
botiflers. Un d’aquests botiflers, Francesc d’Ametller, juntament amb el superintendent José Patiño, assessoraren el Consell de Castella respecte de les mesures necessàries en matèria de llengua, de manera que no es produís una reacció excessiva dels catalans, ja que, segons constataven,
solamente hablan en su lengua nativa. Així s’entén que el Decret de Nova Planta esmentés només l’obligació d’utilitzar el castellà en les causes seguides per la Reial Audiència, mentre altres documents de caràcter intern aconsellaven aplicar mesures
para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. La prudència aparent, doncs, perseguia un efecte desitjat: la desaparició de la llengua i la cultura catalanes, com a mínim, de les esferes públiques. Així ho feia constar el Consell de Castellà quan proposava que
en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano. Les mesures no devien ser prou efectives, ja que el 1768 Carles III acabarà promulgant una Reial Cèdula en què serà decretat l’ús obligatori del castellà en l’ensenyament primari i secundari.
Pel que fa als estudis superiors, l’actuació fou encara més expeditiva. L’11 de maig de 1717 fou decretada la creació de la universitat de Cervera, ciutat declaradament felipista, amb les rendes de totes les altres universitats catalanes, que quedaren suprimides. A Barcelona només romangueren la facultat de medicina i els estudis de gramàtica i retòrica del Col•legi de Cordelles, a la Rambla.
Fuente: La ciutat captiva. Ròmul Brotons i Segarra. Albertí, Editor. Barcelona. 2008.
« volver