Per a Catalunya la proclamació de la República espanyola va ésser un fet monstruosament prenyat de conseqüències de tota mena. Val la pena, doncs, de considerar-lo sense massa presses. Jo no hi era, però m’ho han contat. A Barcelona la proclamació del nou règim fou inicialment un acte senzill, desproveït de tota solemnitat. Cap a les dues de la tarda del dia 14 d’abril de 1931 un home de temperament decidit es va presentar a la Casa de la Ciutat i, escales amunt, va entrar sense trucar al despatx de l’alcalde. Anava Lluís Companys acompanyat d’un grup d’amics entre els quals hi havia el doctor Jaume Aguadé. L’alcalde se n’havia anat i el seu despatx era desert. Damunt la taula-escriptori hi havia posada, segons costum tradicional, la insígnia major del càrrec, la vara de bona fusta amb el cordó de seda negra lligat sota el pom d’or. Adreçant-se al doctor Aguadé, Lluís Companys li va fer una senzilla pregunta:
-T’agrada aquesta vara?- I sense esperar resposta va continuar-: Doncs, ja és teva. Pren-la i a partir d’aquest moment ets el primer alcalde republicà de Barcelona.
Acabada aquesta “cerimònia”, Lluís Companys i els seus companys (dispenseu!) sortiren al balcó principal de la Casa de la Ciutat. Era l’hora de dinar i la plaça de Sant Jaume estava gairebé deserta. Responent al repetit crit de “Ciutadans!” que Lluís Companys proferia una vegada i una altra, amb veu de tro, es van reunir al peu del balcó una cinquantena de badocs i quan l’orador va considerar que el públic era suficient per a donar a l’acte la sanció de la popularitat, amb el seu puríssim accent lleidatà (que mai no havia de perdre) va cridar més fort que mai:
-Ciutadans! Proclame la République!
-Què ha dit que proclamava? –preguntà un primer badoc. I un segon badoc li va respondre:
-Ha proclamat la República.
-Fot-lo!
Sense que passés gaire temps la cinquantena de badocs es van convertir en un centenar, el centenar en dos-cents i així, successivament, va anar augmentant la munió dels curiosos per gent que havent sentit dir que a la plaça de Sant Jaume li passava alguna cosa arribaven pels carrers de Ferran, de Jaume I, de la Llibreteria, del Bisbe, del Call i de la Boqueria. Quan un altre home agosarat –Francesc Macià- va sortir al balcó principal del Palau de la Mancomunitat portador d’una gran bandera catalana i acompanyat igualment d’un grup d’amics, la plaça de Sant Jaume i els carrers que hi porten eren plens de gom a gom. Abans de sortir al balcó Francesc Macià havia “destituït” el president de la Diputació, senyor Maluquer i Viladot posant-li suaument la mà a l’espatlla; i, després, tots dos homes, que eren amics, es feien una estreta i cordial abraçada. Quan del balcó estant, un cop fet el silenci, Macià va proclamar la “República catalana”, els aplaudiments els crits de joia i els visques, semblava que no s’havien d’acabar mai. Es van acabar, però, perquè en aquest món tot s’acaba i la República catalana no havia de durar més enllà de tres dies.
Fuente: Seixanta anys d'anar pel món. Eugeni Xammar. Quaderns Crema. Barcelona. 2007.