Per això, quan l’home que, a més d’haver jugat regularment a futbol sala durant tres anys amb els companys de feina, se saltava sempre les pàgines d’economia dels diaris es troba amb la possibilitat de salvar un suïcida no ho dubta ni un moment. Com dotzenes de vegades abans, sent els xiscles que la gent fa quan algú es llança o és a punt de llançar-se des d’una finestra. Però aquest cop la finestra no és lluny, sinó al mateix edifici al costat del qual guarda les pertinences en una caixa de cartró. Aixeca els ulls al cel i veu una dona que abandona l’ampit de la finestra del pis vint-i-setè. Sense pensar-s’ho ni un instant, calcula la vertical de caiguda i s’hi posa a sota, amb els braços oberts per recollir-la. De l’impacte, l’home que se saltava sempre les pàgines d’economia dels diaris queda esclafat a terra, com un xiclet sangonós. La dona, que s’ha salvat contra la seva voluntat, el maleeix i, embogida de ràbia i de frustració, bota sobre el cadàver, la qual cosa fa que l’ànima immortal de l’home que, a més de saltar-se les pàgines d’economia dels diaris abans de casar-se, es gastava cada setmana dues mil o tres mil pessetes en loteria s’afanyi a abandonar el cos mortal i s’enlairi, travessi la capa de cirrocúmulus que cobreix la ciutat, travessi l’estratosfera, la ionosfera i l’exosfera, arribi a l’espai exterior, surti del sistema solar, de la galàxia, i uns quants anys llum més enllà s’aturi i, mentre esquiva meteorits, busqui infructuosament un lloc on reposar.
Fuente: El perquè de tot plegat. Quim Monzó. Quaderns Crema. Barcelona. 1993.