Però el meu temps a Montbard, tot i la visita esporàdica d’alguns amics, el dedicava quasi exclusivament al treball. Foren uns anys de moltes satisfaccions, en què la meua joventut es manifestava amb un desig de coneixements inesgotable. El descobriment de la vida d’Arquimedes em va sobtar profundament: fou el Newton i el Montaigne de l’antiguitat, el savi d’intel·ligència més fina i aguda de tota la humanitat fins al Renaixement. Quan Siracusa fou atacada per una esquadra romana, Arquimedes va construir, fent servir tots els seus coneixements de les lleis físiques, unes catapultes tan prodigioses que va enfonsar tots els vaixells. El savi grec va representar el triomf de la intel·ligència enfront de la força dels romans; els exèrcits de Marcel es varen fer tan temorosos i porucs que n’hi havia prou que per les muralles de Siracusa apuntara un petit tros de corda per què tot l’exèrcit iniciara estamordit la retirada davant la possibilitat que Arquimedes els sorprenguera amb un nou invent infernal. Voltaire tenia raó quan deia que hi havia molta més imaginació en el cap d’Arquimedes que en el d’Homer: quan els romans pensaven que es trobaven fora de l’abast de les temibles màquines del matemàtic, els va sorprendre amb els miralls ardents, un nou i enganyós invent. Zonaras ens ho relata amb prou precisió: “Arquimedes va incendiar tota la flota dels romans d’una manera extraordinària, ja que dirigint un enorme espill cap al sol, en va recollir tots els raigs, i escalfant l’aire, va provocar una flama intensíssima que va projectar envers tots els vaixells i els va incendiar totalment”. El vell savi es divertia amb la perplexitat dels romans, i va fer de Siracusa una de les ciutats més inexpugnables del món.
Fuente: Les confidències del comte de Buffon. Martí Domínguez i Romero. Eliseu Climent, editor. València. 2005.