Però els poetes, que tenen l’obligació d’ignorar l’existència de mosques i mosquits...

Però els poetes, que tenen l’obligació d’ignorar l’existència de mosques i mosquits, han lligat les gràcils corbes descrites per les orenetes i els seus esgarips i xisclets romàntics (que no són més que crits ferotges de cacera) amb l’encant de les velles pedres. Així arribarem a tenir el prestigi literari que tenen. Giovanni Pascoli les cantà amb elevació i sensibilitat, i aquella poesia que comença dient:

Dunque, rondini, rondini, addio...

És una bella poesia. Santiago Rusiñol em digué a Girona (on n’hi ha moltes) un dia que un dels complements ambientals més lligats amb la degustació de l’absenta és el vol i els xisclets de les orenetes. Devers 1890, Rusiñol i els seus amics anomenaven l’hora de l’absenta i de les orenetes l’hora trista. És bonic. De tota manera, no es pot pas negar, em sembla, que en aquests últims anys les orenetes han perdut prestigi. La joventut no en fa gens de cas. De què fa cas la joventut d’avui? Jo sospito que aquesta tropa passarà per la vida sense adonar-se de les petites, amables, si voleu insignificants, però úniques coses, que la vida conté. I això és molt més trist que l’hora trista a que Rusiñol al•ludia.

Sobre els ocells, Francesc Pujols em féu llegir, anys enrere, la cèlebre tesi d’Espinàs, presentada a la Sorbona –clàssica- que es titula “Les societats animals”. És potser un paper lleugerament antiquat, però ¿se sap avui, sobre aquests animals, alguna cosa més substanciosa i fonamental que el que digué Espinàs? ¿Quina vida porten els ocells? ¿Viuen en família o en règim d’anàrquica llibertat? Segons aquest observador, contestar aquestes preguntes implica entrar en el camp de la pura diversitat.

Hi ha classes d’ocells que porten una rigorosa vida de família. Heus aquí els periquitos per demostrar-ho. ¿Quin és, almenys en aparença, l’ideal d’aquests ocells tan bonics? És el mateix ideal practicat per alguns marits del nostre país i de l’estranger: estar sempre, matí, tarda i nit, al costat de la periquita. I l’ideal de la femella no sembla pas ésser altre que viure constantment al costat del mascle. Tanta fidelitat, en els esglaons baixos de l’escala biològica, sembla, més que una realitat positiva, una fidelitat simbòlica, un exemple viu de la força de l’amor quan es presenta il•luminat per la llum de la raó i del bon sentit. És a dir: quan l’amor es presenta dosificat per la conveniència.

 

Fuente: De l'Empordanet a Barcelona. Josep Pla.Edicions Destino.Barcelona.1980

 

« volver