Però la gran expansió sobre el sector públic encara havia d’arribar. Amb els recursos acumulats durant dècades...
Però la gran expansió sobre el sector públic encara havia d’arribar. Amb els recursos acumulats durant dècades i l’esmentada injecció de subvencions proporcionada pels diversos governs, els negocis del comte de Godó es van estendre a altres àmbits de la comunicació com ara la ràdio (amb RAC1, emissora alguns dels programes de la qual esdevingueren líders d’audiència a partir del 2009) i la televisió, primer amb City TV i després amb 8TV. La xarxa mediàtica ja es trobava ben consolidada per agombolar un nou canvi de govern al voltant de Convergència i Unió i de la figura d’Artur Mas que tornés els favors que el Grup Godó havia prestat durant els anys confinats a l’oposició. Després de la investidura de Mas com a president de la Generalitat al desembre del 2010, l’aliança amb l’Administració pública i la influència sobre l’opinió catalana és total: en plena crisi dels mitjans escrits i en el marc d’una competència ferotge en el sector audiovisual, el Govern convergent regala 1,45 milions d’euros al Grup Godó en els pressupostos del 2011 en un dels moments àlgids de la política de retallades i de reducció del dèficit públic. Mentre es tanquen CAP i quiròfans, el comte de Godó arrenca una bona picossada dels pressupostos públics (amb una diferència escandalosa respecte dels ajuts que reben altres mitjans), aquesta vegada justificada per l’aparició de la versió catalana de
La Vanguardia i per l’impuls de 8TV com a televisió generalista en català. El 40 per cent dels ajuts directes als mitjans de comunicació concedits per la Generalitat van a parar al holding de comunicació en qüestió: 8TV es va endur el 34 per cent dels ajuts a televisió (273.000 euros); RAC 105, el 63 per cent dels ajuts a ràdio (309.000 euros), i
La Vanguardia en català més el
Mundo Deportivo, el 44 per cent dels ajuts a premsa escrita (815.700 euros). La Generalitat també va gratificar amb 55.000 euros el Grup Godó en l’apartat de la premsa digital, per bé que durant el 2011 l’edició digital de
La Vanguardia no disposava de versió en català (notícia apareguda al setmanari
El Triangle de l’1 de juny de 2012).
Per primera vegada, un grup privat de comunicació es troba en condicions no tan sols d’exhibir l’hegemonia de la premsa escrita (un mitjà, d’altra banda, en plena decadència en l’època d’Internet), sinó de competir amb el gran gegant de la comunicació pública: la Corporació Catalana dels Mitjans de Comunicació integrada per TV3 i Catalunya Ràdio. RAC1 ja havia superat Catalunya Ràdio en els índexs d’audiència, però la fortalesa i l’arrelament de TV3 en l’estructuració de l’imaginari català encara era difícil de bandejar, així que, amb la cobertura política de Convergència i Unió, el Grup Godó aconsegueix col•locar la cirereta de la seva estratègia de monopolització del sistema comunicatiu català assaltant directament la Corporació Catalana amb els pactes entre Convergència i el Partit Popular, tot reduint el pressupost d’aquesta entitat i particularment de TV3 i, finalment, col•locant un director, Eugeni Sallent, antic cap de RAC1 i home de confiança dels Godó, al capdavant de la televisió pública. Com que les vel•leïtats sobiranistes d’algunes figures mediàtiques del panorama català havien anat massa lluny, començant per l’anterior directora, l’agosarada i díscola Mònica Terribas, els vigilants del gueto, a través del seu braç mediàtic hereu de
La Vanguardia Española, acompleixen amb l’encàrrec de mitigar l’efervescència sobiranista tot assolint el domini aclaparador de l’espai comunicatiu, un ascens en bona part finançat amb els impostos dels catalans.
La Vanguardia no és un diari, sinó una trama, un sistema d’interessos que d’una manera més o menys subtil es basa a escriure allò que vol llegir el qui més paga. La secció de política de
La Vanguardia és un conjunt de filtracions i d’intoxicacions destinades a satisfer el qui paga i també a recordar-li, de tant en tant, que no paga prou.
Fuente: La trama contra Catalunya. Hèctor López Bofill. Angle Editorial. Barcelona. 2013.
« volver