Però quan els comtes de Barcelona s’avenen –per les raons circumstancials que fossin- que Catalunya quedi reduïda, jeràrquicament, a fer un paper de Ventafocs dins la Corona reial aragonesa, tot i essent-li, pràcticament, de tan gran pes; quan els reis catalans no ho són de Catalunya, sinó d’Aragó, mentre els comtes castellans, originàriament tan humils com aquells, es proclamen ells mateixos reis i emperadors, no solament de Castella i Lleó, sinó totius Hispaniae; quan els nostres monarques medievals, pobrets i alegrets, mai no es cansen de retre vassallatge a França, al Papa, a Castella mateix, mentre els portuguesos, molt més reblats a ella que nosaltres, se’n desempallegaven de pressa, fent jugar hàbilment la seva amistat amb l’Església, amb Borgonya i amb Anglaterra; quan Aragó, és a dir, nosaltres amb lliurea aliena, ajudava Castella sempre de franc, sense contrapartida, al punt que mentre el castellà Alfons IV conqueria, amb el concurs dels catalans, la vila d’Almeria (1147), encara nosaltres no havíem alliberat Tortosa (1148), ni Lleida (1149); quan el rei Pere I, aquella bala perduda, va caure al parany de Muret, que, feia temps, el Papa i el rei de França conjuntament li preparaven, i en un rampell de mal jugador va dilapidar Catalunya per sempre (12 de desembre de 1213); quan Jaume I regala les terres de Múrcia, redimides per segona vegada amb sang catalana, o, a l’hora de la mort, fa aquell desastrós repartiment del nostre patrimoni; quan a Casp, el 24 de juny de 1412, els compromissaris de Catalunya, amb Sant Vicenç Ferrer al cap, la lliguen de peus i mans i la lliuren a una gent foraster; quan, tres segles després, els catalans, tot i haver fet tants de sacrificis per portar i entronitzar a Madrid el primer Carles III, l’abandonen en mans castellanes; quan –en els dies que hem viscut- les masses proletàries barcelonines es lliuraven, a començaments del segle XX, a un aventurer de tan baixa estofa com l’Alexandre Lerroux d’aquell temps; quan, en venir fatalment la segona República, l’any 1931, les dretes catalanes, precisament les creadores del nostre nacionalisme modern, per comptes de prendre-la com un fet únic, gairebé un miracle que calia aprofitar i veure que durés al més possible, la negaren i s’hi giraren d’esquena; quan, de l’altra banda, la dels nacionalistes rabiosos, en les primeres eleccions republicanes un Capitán Sediles, que ningú no ha sabut ni sabrà mai qui era ni d’on l’havien tret, com a candidat de l’Esquerra de Catalunya, derrotà Pompeu Fabra; quan els propietaris agrícoles, acompanyats de polítics catalans, anaren a Madrid el 1933, i en un tren posat exprés, per demanar al poder central que ens arrenqués l’autonomia, i tot perquè el Parlament de Catalunya havia votat una llei de contractes de conreu, que ja voldrien ara, el 1944, veure implantada els qui tenen terres per perdre; o quan, un any després, el 1934, el Govern de la Generalitat de Catalunya, que ho tenia gairebé tot, inventà una cosa mai vista aixecant-se contra el poder suprem que ell mateix representava i llançant-ho tot pel balcó -en aquests casos concrets, i en altres innombrables, topem amb falles que no tenen perdó, perquè amb elles el destí de Catalunya és violentat i torçat, inconscientment si voleu, però voluntàriament, per mans catalanes.
Fuente: Quina mena de gent som. Gaziel. Raval Edicions SLU, Pòrtic. Barcelona. 2009.