Pla és –ho ha estat sempre- un escriptor polèmic i dialèctic. La seva literatura no és d’evasió, sinó de compromís amb la realitat. No creu, però, que l’escriptor porti “cap missatge personal exclusiu”. Considera que les teories sobre els hipotètics missatges literaris són una manifestació darrera del romanticisme. Per contra, creu en la responsabilitat dels escriptors envers la seva societat i la seva època: “La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar, l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment. L’axioma –vàlid des dels temps més reculats- és de De Sanctis, i jo modestament el comparteixo”. És sorprenent la familiaritat d’aquests mots de Pla amb les formulacions sartrianes a Qu’est-ce que c’est la littérature? Segons el Sartre d’aquella època, l’escriptor té per missió revelar el món, com una proposta al lector. Rerefons ideològics a part, el plantejament és semblant perquè prové de les profunditats del segle XIX, que, a la vegada, tenen les seves arrels en els moralistes del XVII i els enciclopedistes del XVIII. Tanmateix, a part aquestes arrels comunes, el lector comprendrà que no hi pot haver altre punt de contacte entre Sartre i Pla.
El fet de la revelació del món de l’època pròpia, però, persistiria, si no fos que, mentre Sartre pensava això en la seva etapa existencialista, posteriorment ha tendit a evolucionar: així ja no es tracta, ara, de revelar el món, que és una forma com una altra d’interpretar-lo, sinó de transformar-lo. Al contrari, Pla –des de sempre- ha cregut que si cal revelar el món és, precisament, perquè aquesta revelació comporta un millor coneixement d’una realitat immutable que cal conservar. L’antinòmia, doncs, és clara: mentre Sartre ha evolucionat cap a formes més radicals, Pla ha mantingut la immutabilitat del seu pensament, paral·lel a l’immobilisme de la vida humana en el qual continua creient.
És interessant, ara, de conèixer el punt de vista de Pla sobre l’engatjament –mot que considera com un “gal·licisme intolerable”- perquè ens dóna entrada a la seva visió del que considera el veritable compromís de l’escriptor. Creu que el públic contemporani és el que reclama el compromís de l’escriptor en “política, en sociologia, en art, etc.”. Però li sembla que aquesta tendència as comprometre’s “té una importància molt relativa”: “El primer compromís de l’escriptor, com a tal escriptor, es produeix davant la realitat que l’envolta, davant la llengua que maneja, a través de l’expressivitat mínima que en un escriptor cal suposar”.
Fuente: Josep Pla o la raó narrativa. Josep Mª Castellet. Columna Ediciones. Barcelona. 2011.