Potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme político-econòmic o “Estat-nació”...

Potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme político-econòmic o “Estat-nació”.

Estat-nació tan aviat? En tot cas, en trobem força trets colpidors a l’estructura de la Catalunya medieval.

Al centre, en via de constitució, però ja sòlid, un aparell administratiu -la Cancelleria, el Mestre racional, la jerarquia de les batllies. A dalt, una dinastia indiscutida, acceptada i àmpliament popular, a més afalagada per la sort, tant a la vida i a la mort com als casaments: símbol possible de molts segles de vida comuna.

Unes classes dirigents que envolten de respecte aquesta monarquia i practiquen conjuntament una col•laboració conscient, traduïda en les institucions: municipis, Corts periòdiques i llur representació permanent. És gairebé un parlamentarisme: les preocupacions manifestades, el treball per comissions, l’oratòria en són una prova; en aquest “pactisme” no manca ni tant sols una teoria; teòlegs i juristes la conceben i l’elaboren. Després de cada vel•leïtat de sobresalt anàrquic (no podria faltar-ne a l’Edat mitjana) l’incentiu de l’expansió militar llunyana és ofert als senyors i als més humils aventurers. Als homes de diners -capitalistes grans i petits, canviadors i negociants, paraires de llana i teixidors de seda, fabricants d’armes i de navilis- els són oferts els mercats, els de dintre ampliats, els de fora guanyats, controlats, defensats i multiplicats.

Por hom fer abstracció de les lluites de classes? N’existeixen, sense cap mena de dubte, i els indicis en són nombrosos. Però la possible rivalitat entre noblesa i burgesia està esmorteïda en el període ascendent, per l’expansió exterior i per la potent aliança entre el sobirà i l’oligarquia de les ciutats; és fora del Principat (particularment a Aragó) on la lluita té lloc. Després dels xocs interns de mitjan segle XIV, l’equilibri es veurà modificat: l’alta burgesia barcelonina, d’aleshores ençà menys emprenedora que conservadora, farà bloc amb els senyors contra el perill pagès i, en certs episodis, contra el rei.

Pel que es refereix a les classes populars, les coneixem poc, i si hom vol estudiar-les, es troba que no hi ha res fet. De la fi del segle XIV a la fi del segle XV revelaran llur força a la ciutat i al camp (també llurs divisions: no formen pas un bloc). Del segle XI al XIII és possible que el terreny a conquerir, la prosperitat creixent, l’emigració, hagin ofert almenys unes raons de resignació als treballadors pobres; és l’època en la qual es clou progressivament la carcassa jurídica entorn del pagès: aquest sembla no tenir ni unes raons contínues ni prou força per a una revolta organitzada. És probable, d’altra banda, que la monarquia catalana en la seva fase de rústega simplicitat hagi pogut semblar a les classes populars un refugi real o somiat enfront de la iniquitat social i dels perills exteriors.

Així és el nucli català: el més coherent, el més pròxim al rei d’entre els dominis de la Corona; en la “Confederació” dinàstica -el nom no és del temps, però ¿com qualificar aquesta juxtaposició de dominis entorn del rei?- el “Principat”, tot i que aquest títol tardà sigui un compromís entre “comtat” i “regne”, té una autoritat i una responsabilitat més que cap altre. Si cal, imposa als altres la disciplina. És més ric que Aragó. El País Valencià i Mallorca no són sinó les seves reconquestes, riques, actives, però encara mal poblades (almenys de cristians: només 30.000 famílies al País Valencià el 1270, moltes de les quals són catalanes). Encara és Barcelona la que vigila, amb els seus cònsols, els mercats de Flandes, d’Andalusia, de Berberia, d’Orient. Una marina, mig comercial i mig guerrera, manté el lligam amb els Estats protegits: Sicília i Sardenya. És l’orgull de les ciutats marítimes, llur obra tècnica. Però sovint tot el Principat ha col•laborat a la construcció, a l’armament, al finançament.

 

Fuente: Catalunya dins l'Espanya moderna. El medi històric. Pierre Vilar.Edicions 62.Barcelona.1966.

 

« volver