Qualsevol persona que visqui a Catalunya difícilment pot evitar adonar-se, tard o d’hora...

Qualsevol persona que visqui a Catalunya difícilment pot evitar adonar-se, tard o d’hora, que la cosmogonia dels catalans –és a dir, la seva percepció de qui són i d’on vénen – és sensiblement diferent de la dels habitants de l’Espanya monolingüe. Mentre que els llibres d’història d’aquests posen Castella i l’hegemonia castellana al centre de la seva història, els dels catalans expliquen la lenta però continuada pèrdua de l’estat de gràcia històric. Atès que aquesta òptica catalana és poc coneguda, i atès que sense conèixer-la és impossible ni tan sols començar a entendre l’existència de l’anticatalanisme a Espanya, us faré ara una descripció, tan breu com podré, de com la majoria de catalans mínimament ben informats veuen la seva pròpia història.

Pels catalans, la famosa reconquesta cristiana de la Península iniciada pels volts del segle X va ser assolida no només pels galaicoportuguesos, obrint-se pas cap al sud per la franja occidental, i els castellans, fent el mateix pel centre; també els comtes catalans, més tard comtes-reis, van anar arrencant el control de la llenca nord-oriental de la Península de les mans dels àrabs i berbers, fins que el 1245 havien conquerit Tarragona i Lleida, i també València i les Illes Balears, per al cristianisme i naturalment per a ells mateixos. Els successius comtes-reis van usar aquest territori eminentment costaner com una base per crear al segle XIV un imperi comercial, amb domini militar directe sobre Sardenya, Sicília, Nàpols, i un tros d’Anatòlia i de Grècia, Atenes inclosa (el comte-rei Pere III, commogut en ser el sobirà del Partenó, va manar el 1380 que una dotzena de ballesters el protegissin de forma permanent contra els lladres).

Tota aquesta aventura militar va anar de la mà de l’aparició d’un dels corpus legislatius protodemocràtics més precoços d’Europa, sempre segons la perspectiva catalana. El codi civil conegut com els Usatges, que es va començar a crear al segle XII, va obrir el camí de les Corts catalanes, una espècie de precursor d’un Parlament en què els nobles, els eclesiàstics i fins i tot els menestrals, la protoburgesia en cert sentit, hi eren inclosos (la famosa Carta Magna anglesa, successora històrica dels Usatges, no va aparèixer en l’escena europea fins un segle més tard). Aquesta protodemocràcia catalana eventualment va esdevenir un dels punts principals de discòrdia entre castellans i catalans: el rei d’aquests havia de ser ratificat per les Corts abans de seure al tron; en canvi, al rei castellà, de tradició reial absolutista, no li calia això.

Els catalans que estan una mica més ben informats del que és habitual, arribats en aquest punt segurament es delirien per citar la famosa anàlisi de l’historiador francès Pierre Vilar: “Potser, entre 1250 i 1350, el Principat de Catalunya és el país d’Europa que seria menys inexacte, menys arriscat, descriure de forma aparentment anacrònica com un estat-nació”. I si aquests catalans fossin un punt abrandats, també afegirien com qui no vol la cosa que, en l’època a què es refereix l’afirmació de Pierre Vilar, la bandera que representava Catalunya és la mateixa que encara avui la representa, mentre que la bandera espanyola, subratllarien satisfets, va ser inventada per decret el 25 de maig de 1785.

 

Fuente: Com explicar aquest país als estrangers. Matthew Tree. Columna Edicions, Llibres i Comunicació. Barcelona. 2012.

 

« volver