¿Què diferencia un anglès d’un espanyol, un argentí d’un francès, un italià d’un suec...

¿Què diferencia un anglès d’un espanyol, un argentí d’un francès, un italià d’un suec, si no hi ha, en aquests grups humans –parlem dels estereotips-, cap barrera ètnica? Exactament la cultura, en el sentit més antropològic de la paraula.

És a dir, llengua, costums, religió (o manca de), símbols, mites, tot allò que congria la pertinença, i alhora, en els sectors socials que en gaudeixen, la cultura com a art cultivada, la tradició pròpia, la “manera de veure el món”, una expressió que ha esdevingut un tòpic.

Els cosmopolites ho neguen: cap cultura no arreplega tots els seus cultivadors en una única mirada. Un habitant de Barcelona s’entén millor amb un habitant de... etcètera. Però els fets ho desmenteixen.

Un italià no és un alemany, i no veuen el món de la mateixa manera, i no reaccionen de la mateixa manera davant els mateixos inputs culturals, per més que després dos alemanys disputin agrament sobre futbol o sobre política. Ep, que encara hi ha classes, dirien tots dos, perquè la pertinença es correspon amb un cert orgull, i és igual que Europa hagi esborrat monedes i fronteres, ha deixat intacta allò que defineix l’ésser col•lectiu: la cultura, l’arrelament, aquest instint que es relliga amb la llengua i que fa que siguis d’un lloc i no pas d’un altre.

Una llengua és una identitat i no és el mateix néixer amb una llengua que néixer amb una altra. ¿Que una llengua és comunicació? És clar que sí: però una llengua és una mica més que això, perquè el nucli dur, el pinyol de l’experiència, varia segons amb quina llengua l’absorbeixis. No és el mateix la cultura a què et dóna accés la llengua que parles de petit o la llengua de l’entorn on construeixes la teva vida, si n’és una altra. No és la mateixa Barcelona la que veu un nen català de l’Eixample, un nen de família andalusa de Nou Barris i un nen marroquí del Raval, malgrat que tots ells passin pel mateix programa escolar.

Precisament perquè les llengües són comunicació, et relacionen simbiòticament amb l’entorn que ajuda a construir-te: aquesta és la clau. No és el mateix, a Catalunya, créixer en castellà o créixer en català: desenganyem-nos d’una vegada i acceptem que tenim dues comunitats culturals: permeables, amables, d’anada i vinguda... el que vulguem. Però dues.

I ara, mil.

Amb un matís importantíssim: a Catalunya, hi ha gent que pertany a una cultura i gent que pertany a dues cultures, segons la persona sigui monolingüe o bilingüe. Ser bilingüe, avui a Catalunya, és ser catalanoparlant d’origen: els castellanoparlants solen ser monolingües. I si la generació gran ho era per pura ignorància, per manca de recursos personals, les generacions joves ho solen ser per militància, per rebuig. Per indiferència. O per indigència cultural.

 

Fuente: El preu de ser catalans. Patrícia Gabancho. Editorial Meteora. Barcelona. 2007.

 

« volver