Si analitzem, ara, el grup dels autors més citats per Pla...

Si analitzem, ara, el grup dels autors més citats per Pla –al qual retornarem més endavant en estudiar la seva ideologia-, veurem que la influència estrictament literària només es dóna, al meu entendre, en dos casos: Stendhal i Proust. Pel que fa a la resta dels autors, la influència és sobretot ideològica i tendeix a fixar els pols entre els quals es mourà una obra d’un humanisme moralista –Leopardi, Voltaire, Montaigne-, que ret homenatge a l’activitat i a la creativitat intel•lectuals altament potenciades -Goethe- i tribut a algunes modes, tendències o influències dominants de la seva època -Nietzsche i Valéry.

En efecte, Stendhal i Proust -cadascun a la seva manera- són models literaris de Pla. Diria que ho són en tots els sentits, fins i tot en termes ideològics, encara que en aquest aspecte hi ha influències més directes, com veurem més endavant. Però el conjunt de les obres de Stendhal i Proust són, per a Pla, exemples complets i perfectes, tant per l’estil o els temes com pels gèneres literaris conreats per aquests autors. Cal veure només les referències als llibres de viatges o als autobiogràfics de Stendhal o a la capacitat descriptiva i al tractament del tema del temps de Proust.

L’admiració literària, però, s’estén a d’altres autors, bé que la seva obra no tingui el caràcter de model de les dels escriptors esmentats. L’admiració de Pla, que no està mai desproveïda de sentit crític, és generalment constructiva perquè tendeix a subratllar les aportacions creadores de cadascun dels autors als quals es refereix. Diríem que Pla manifesta el seu agraïment de lector davant tota obra que li ha aportat un enriquiment espiritual. Hi ha un cert didactisme planià, reflex de l’esperit receptiu amb què Pla s’ha enfrontat amb els autors que ha llegit amb respecte i profit. Tanmateix, l’interès de Pla se centra en les “idees generals”, en la concepció del món dels autors que cita més sovint, tot configurant així el pensament propi. Generalment, subratlla els conceptes centrals de l’obra d’aquests autors, que desenvolupa a partir d’una citació concreta. Altres vegades, però, tria una idea o un concepte que li és útil per a bastir una idea pròpia o un tema recurrent. Així, de Goethe destaca repetidament una fórmula que li és grata: “La felicitat està en la limitació”. I de Valéry un vers, “Le vent se lève, il faut tâcher de vivre”: “Tinc aquests vers de Valéry permanentment a la memòria, com una obsessió oclusiva. Sí, s’ha de mirar de viure”; “En la Itàlia actual, us ve sempre a la memòria un vers de Paul Valéry que el gran versificador escriví per exaltar el gust de la vida i de la realitat, davant la tragèdia del pensament...”

Si Stendhal i Proust són els seus models literaris, els seus models morals són Montaigne i Leopardi. Hi ha una admiració il•limitada per Michel de Montaigne, confessada en la citació que hem extret pàgines enrere i en les ratlles que segueixen: “No em canso de llegir els Assaigs de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fan un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d’una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses. Una d’aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l’home sobre la terra”. Respecte a Leopardi, probablement cap altre autor dels esmentats no és tractat amb la tendresa apassionada amb què ho és “la figura del poeta geperut, pàl•lid, de mirada intensa, amargat, el cor buit, el cap ple de sintaxi, elegant...”

L’interès per Nietzsche és doble. D’una banda, tot citant Taine, Pla el considera com “el continuador dels grans moralistes francesos”. De l’altra, li interessa estilísticament: “Nietzsche, a la llarga, esdevé un vici. Escriu curt, és ràpid. Els seus cops de sonda fan oscil•lar, vivament, la curiositat de l’esperit”.

 

Fuente: Josep Pla o la raó narrativa. Josep Maria Castellet. Columna Edicions/Destino. Barcelona. 2011.

 

« volver