Són encara les castes medievals hispàniques, mai mortes del tot, revigoritzades ara, en ple segle XX...

Són encara les castes medievals hispàniques, mai mortes del tot, revigoritzades ara, en ple segle XX, gràcies a les ventades totalitàries, fanàtiques com elles, que fa alguns anys s’alçaren a Itàlia i Alemanya. El curiós del cas, però, és que un cop vençudes i anorreades arreu d’Europa aquelles forces motrius, la còpia grollera que varen fer-ne les castes espanyoles continua perdurant a Espanya. Per a elles no hi ha hagut justícia ni tribunal de Nuremberg. I així continuen més ensuperbides que mai, convençudes que ha d’esclatar universalment un nou i encara més gros cataclisme bèl·lic, que s’emportarà les escorrialles de l’avorrida democràcia – esborrant així, d’una escombrada, el Renaixement, la Reforma, la Revolució Francesa, tot el que ha fet l’Europa que elles no poden sofrir. Amb l’esperança d’aixecar damunt les seves ruïnes un nou imperi teocràtic i militar hispànic, com el de Felip II. Són boges, evidentment, d’una bogeria que, vista d’enfora, fa somriure, però soferta des de dins, embafa i aclapara.

Castes d’aquesta mena no se’n van pas mai, si no les expulsen, perquè un instint segur els diu que no poden anar-se’n, perquè fora d’Espanya no tindrien materialment on anar. Ningú amb dignitat no les voldria ni les suportaria, havent estat ja llançades de mala manera arreu del món on van acampar: a bona part d’Europa, a gairebé tot Amèrica i fins al cor de l’Àsia. Perdut l’imperi i les colònies, Espanya mateixa és el darrer i únic territori que els queda al món. Dominar-la és una qüestió vital per a elles.

No hi ha, doncs, més remei que arrencar-les com s’arrenca un paràsit... Però, i qui li fa el nus a la cua?

 

Fuente: Meditacions en el desert. Gaziel. Edicions de la Magrana. Barcelona. 1999.

 

« volver