Sovint s’atribueix l’origen de l’Estat espanyol a la unió matrimonial entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó. No va ser així. De fet, va ser una unió de pobles cristians per apoderar-se de les terres dels musulmans del Regne de Granada. És a dir, l’objectiu era l’expansió territorial, que era la base de l’economia de l’època. Era una economia que ara en diríem de tipus extractiu, perquè necessitava conquerir i sotmetre nous territoris per a subsistir.
Aquesta unió dinàstica no va comportar mai la integració de les sobiranies de Castella i de la Corona catalanoaragonesa o Corona d’Aragó. No va ser l’origen de cap estat. No es compartia cap institució, llevat de la Inquisició –d’aquí ve el nom de Reis Catòlics i no espanyols, ja que van imposar aquesta religió per la força- i cada territori era plenament sobirà, tant des del punt de vista internacional com internament. Quan s’establien noves lleis cada regne calia que les aprovés per poder-les adaptar a les constitucions vigents a cada un d’ells. La prova més clara és que cada regne va conservar les seves lleis d’estrangeria. Així, per exemple, els súbdits de la Corona d’Aragó eren considerats estrangers a Castella i per aquesta raó no podien comerciar amb América.
Cal, a més, aclarir alguns dubtes habituals sobre els títols medievals: els títols dels territoris, fossin regnes, comtats o marquesats, no eren rellevants. Ras i curt: ser rei o comte era exactament el mateix, pel que fa a l’ús i l’ostentació del poder. Per tant, el comte de Barcelona era sobirà o reial; és a dir, no tenia cap autoritat per damunt d’ell. A tall d’exemple, Joan de Borbó, pare de l’actual rei d’Espanya, portava el títol de comte de Barcelona que equivalia exactament, des del punt de vista de legitimitat dinàstica, a ser rei d’Aragó, de Castella o de Lleó.
Pel que fa al nom de la Corona d’Aragó, inicialment, al segle XII, el conjunt territorial no tenia un nom comú i específic, s’emprava l’expressió “Aragonum et Catalonie”, d’Aragó i de Catalunya, quan calia referir-se a quelcom comú. Després, documentalment va tenir diferents denominacions: “Corona d’Aragó”, “Casa d’Aragó”, “regnes e terres de la Corona d’Aragó, i al Privilegi d’annexió de Mallorca del 1286 “regno, dominio et corona Aragonum et Catalonie”. A partir del segle XV, Corona d’Aragó per simplificar. Actualment, la majoria de la historiografia admet el nom de “confederació catalanoaragonesa” perquè coincideix amb el que avui dia s’entén per una confederació.
Convé tenir present que cap document de l’època parlava de reis d’Espanya. L’encapçalament de qualsevol text referent a la monarquia, deia “Jo, rei de Castella, Sicília, Aragó, Còrsega, Sardenya, Navarra, Granada, València, Lleó, Còrdova”... i seguia una corrua força més llarga de territoris. I en les monedes, fins a principis del segle XIX, s’utilitzava sovint el plural “les Espanyes”, tot fent al·lusió explícita a la naturalesa composta de la monarquia. Espanya solament era un topònim que feia referència a la península Ibèrica, nom modern de la Hispània romana, de la mateixa manera que Itàlia –formada per un conjunt d’estats de totes mides- volia dir la península italiana. Aquest fet permetia que els portuguesos, ja en el segle XV amb estat propi, es consideressin part d’Espanya.
Fuente: L'Espanya de sempre. Eugènia de Pagès. Pagès Editors. Lleida. 2014.