Tal com he dit, si la independència només depèn de nosaltres, el principal obstacle per a la independència també som només nosaltres...

Tal com he dit, si la independència només depèn de nosaltres, el principal obstacle per a la independència també som només nosaltres. Aquella reserva de què parlava abans, el “ja m’agradaria, però és impossible”, és la gran tenalla que ens té grapats a Espanya. I com que Espanya ho sap, de tant en tant agita l’espantall per tal que no ens n’alliberem. És una resistència mental feta principalment de pors.

La por a la independència, de manera simplificada, se sol expressar amb l’ancestral temor que Espanya “trauria els tancs” i n’ompliria els carrers. La Guerra Civil, que queda tan lluny per moltes coses, en aquesta qüestió torna a la memòria dels més grans. Parlem-ne obertament, dels tancs, sense por. Fem un esforç d’imaginació. ¿Quants n’hauran de treure, per anar bé? ¿Dos-cents? ¿Faran servir els més nous, aquests Lleopard que diu que tenen llogats a Alemanya? ¿Amb els que tenen aparcats a la Brigada de Cavalleria a Saragossa n’hi haurà prou? Molt bé: surten a la carretera (¿per autopista?), i van fent camí. Unes quantes unitats es quedaran davant de TV3, i unes quantes apuntaran a la torre de comunicacions de Collserola. Les altres entraran a Barcelona per la Diagonal. (Esperem que aquell dia no hi facin obres o que els antibolonya no l’hagin tallada!) Compte que no s’encapritxin amb la Sagrada Família! Però, sobretot, imaginem-nos-els aparcats al parc de la Ciutadella, apuntant al Parlament, o a la plaça Sant Jaume, apuntant cap el Palau de la Generalitat, les dues institucions democràtiques que haurien decidit proclamar la independència de Catalunya també democràticament. Com que no ens podrien exigir que lliuréssim les armes –perquè no en tenim-, ¿quines condicions posaria el govern espanyol per retirar-se i tornar a Saragossa? ¿S’empresonarien els nostres diputats i tot el govern?

No cal seguir dient disbarats. Si Espanya treu els tancs al carrer, al cap de deu minuts des d’Europa els faran tornar enrere. Dins de la Unió Europea és inimaginable que res s’hagi de resoldre amb els tancs al carrer. Gran part de la raó de ser de la Unió Europea és aquesta. Per a Europa, els debats territorials són afers interns, tant per bé com per mal. Vull dir que no es posaran a favor nostre, però tampoc no permetrien que es convertís en un conflicte seu. Els governants espanyols són prou llestos per no fer-nos aquest favor de treure els tancs, fet que ens donaria automàticament tota la legitimitat davant el món per aconseguir el nostre propòsit.

Ara bé, l’alternativa als tancs sembla encara més clara i a més potser fins i tot espanta més els catalans: un boicot comercial i financer en tota regla i el col•lapse dels comptes públics. L’aïllament energètic. Però, a les males, ells també prendrien mal. Ja hi tornaríem a ser: dins del marc de la Unió Europea, ¿no serien il•legals, aquesta mena de procediments? ¿Qui hi perdria més? L’escàndol d’una coacció econòmica no seria gaire menor que el de treure els tancs al carrer. Les empreses multinacionals a Catalunya tampoc no ho permetrien. En qualsevol cas, les coses no anirien d’aquesta manera, perquè primer hi hauria amenaces, sí, però seguides de converses, negociacions, intermediaris internacionals... No ens hem d’enganyar: un procés d’autodeterminació en demana molta, de determinació. Però és possible.

 

Fuente: El camí de la independència. Salvador Cardús. Edicions La Campana. Barcelona. 2010.

 

« volver